Sant Jordi a territorio comanche

Em dirigeixo, al que jo en dic “territorio comanche”, lluny, fins i tot de la periferia, en un barri on, ho confesso, fa 1 any no hi haguès posat els peus per res del món.[@more@]

De camí a l’escola em trobo a grups de gitanes, assegudes a les cadires, fent petar la xerrada i repessant-me de dalt a baix. No em diuen res. Però segur que totes saben qui sóc. Si, “la paia esa, del colegio…”

En dies bons, puc trobar-me algun patriarca, amb el seu bastó i uns quants parents… Si, estan d’humor, em tiren una floreta : «Bonita ! Alegra esa cara, hombre!” Jo, somric. Davant el dubte, sempre somriure! Que prou dur és treballar en aquest barri sent una “paia” com perquè a sobre et considerin una “paia antipática”.

A prop de l’escola hi ha només dues botigues, una farmàcia i un estanc. Davant l’estanc em trobo W, llegint un cartell a la seva germana petita. W, és marroquí, va arribar fa quatre anys a Catalunya. És un crack en tot! El seu nom no comença amb W, però ell l’escriu així, perquè de l’altre manera “es muy largo”.

“Mira” li diu a sa germana “A-pues-tas del es-ta-do”.

Jo que em paro i li dic, amb ironia:

“Molt bé, molt bé! Veig que vas millorant amb la lectura, eh?”

“Jajaja! Sabes? Yo voy a hacer de caballero!”

“De caballero?”

“Si, me han dado el papel de caballero!!!” I, m’ho diu amb aquells ulls ben oberts i ben llunets d’alegria.

“Ya, caballero de la mesa redonda, no?” Li faig la conya.

“No! De Sant Jordi!”

A les 5 em trobo a en P. Un nen de 10 anys baixet com un tap, però molt espavilat:

“Bueno, P, si necessites un vestit ja ho saps?” Li dic.

“Un vestido? Y pa qué quiero yo un vestido?”

“Si, home que tu fas la princesa, no?”

“Si, ya, y tu la reina!” em contesta.

“Bueno, mira… vale, pues em va!” Li dic, jo! Ens posem a riure i després em diu qui farà de princesa el divendres a la tarda.

Una nena gitana, de pell morena que porta ulleres, després de molts esforços per fer entendre als pares que realment les necessitava.

I, suposo que no hi ha millor manera d’entendre com és la meva escola. Una escola on Sant Jordi és un nen marroquí i la princesa és una nena gitana.

Aquests han estat els bons moments d’avui. Entre altres. Prefereixo explicar això, que no pas el sentiment que he tingut just entrar per la porta. Tot seguirà igual. Tan i fa, com ens esforcem. Tot seguirà sempre igual.

Quant a annatarambana

Una mestra que va amunt i avall per la vida, intentant ensenyar, malgrat li queda molt per aprendre!
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

13 comentaris a l'entrada: Sant Jordi a territorio comanche

  1. Caram senyoreta Tarambana… no em sigui tan pessimista, que segur que gràcies a gent com vostè encara som a temps a canviar-ho!!

    I canviant de “terç”, Sant Jordi tampoc no era d’Arbúcies, no? Segons la tradició era un cavaller de la Capadòcia turca. O sigui que un W. marroquí en el paper del cavaller és més escaient que un Josep Maria de la Seu d’Urgell per dir alguna cosa…

  2. conopium diu:

    Renovar-se o morir! Les tradicions s’han d’anar actualitzant, i a més, com diu en Zinc, a en W. se li escau millor el paper de Sant Jordi pel seu origen capadoci.
    I pel que fa al tipus d’escola, segur que resulta molt més gratificant per a un mateix poder ensenyar (i veure que ells aprenen) a la teva escola que no pas a una classe de nenes odiosos de Pedralbes… es clar que aquí segur que tot és molt més fàcil.
    Anims dona, segur que cada dia hi ha alguna cosa diferent, com la que ens has explicat avui!

  3. perdedor diu:

    Senyora AnnaTarambana,
    de poc li servirà el que li poguem dir els seus humils lectors, però m’apunto a les paraules del sempre encertat senyor Piritione: sort que hi ha gent com vostè…

  4. piccolina diu:

    Doncs pel que expliques l’experiència es veu prou interessant!! de periodista a mestra… tu tens un bon reportatge entre mans! aprofita’l!!!

  5. xavi diu:

    Sóm els joves qui hem de canviar el nostre entorn, els joves de fora i els d’aqui. Lo fotut serà el dia que els pares intentin casar a la filla pocs anys després amb el mateix vestit amb què va fer de princesa.

    Conseguirem tots plegats canviar les mentalitats per les nostres? Que podem arribar a considerar més vàlides i que a vegades ni tant sols corresponen amb les dels notres pares?

  6. Nica diu:

    Si senyor, el model de la nostra societat està canviant, i d´aquesta manera canvien les tradicions, però això no vol dir que hagin d´anar a pitjor ;-). Com diu el Conopium ,segur que resulta més gratificant del que sembla ensenyar a una escola així…

  7. karbeis diu:

    Lo del Sant Jordi marroquí passa, per les raons dites per en Zinc. Però el que no és acceptable és lo de la princesa gitana. On s’és vist? No és per ser racista ni cap cosa per l’estil: és que una princesa ha de ser rossa! De tota la vida! Rossa com una fada (tampoc valdria aqui el ros de pot).

    La gitana trobarà altres papers, però si no és rossa no és princesa. Mira en Felipe de Borbón, no em va fer cas i ara té una dona que el fot callar en públic.

  8. martuxa diu:

    osti q fort, no lo de un St.Jordi Marroquí i una princesa gitana? si necessiten algú per algún paper m’ofereixo voluntària…

  9. Nessuno diu:

    En tot cas, si serveix perquè coneixin St. Jordi, sàpiguen que és el patró de Catalunya, se’n donin que és molt més maco un St. Jordi que un “artificial” 14 de febrer i de passada llegeixin algun llibre ells o a casa seva, (quantes coses) doncs em sembla que s’ha aconseguit molt.

  10. tots ens hem d’anar adaptant, no tan sols la gent que ve de fora

  11. Ainalma diu:

    Tot seguirà igual, però amb més il·lusions y bons records que els quedarà al cap per sempre. O això esperem!

  12. Pero per Sant Jordi a les escoles es fa alguna cosa amb un Sant Jordi i una princesa? Jo no recordo haver fet res especial. Nomes comprar una rosa a la noia que mes m’agradava, donar-li i marxar corrents, mes vermell que la mateixa rosa!

  13. Great site!
    06d8f7f765a1f86020cee06adfe73684

Els comentaris estan tancats.