Pintures Rupestres

 

 

Pa està d'esquena a la paret pintant. Així, assegut amb les cames cruades i amb un pal en una mà pintant ningú diria que és un caçador indispensable per la tribu. El seu pols és bo per apuntar amb la llança rudimentària i per pintar.

L'única cosa que distreu Pa són els sorolls constants que el seu company emet, pedra contra pedra, per modelar una punta d'arma.

Té gana, fa tres dies que plou i el soroll se li posa dins el cap.

El picar rítmic amb el soroll de la pluja és una tortura. Es gira de cop i volta, agafa una pedra del terra, la llença i aquesta pica contra el cap del company.

Aquest gruny, agafa la pedra del terra, se la mira, lliga caps i es posa a riure ensenyant les seves dents negres.

Al fons de la cova una dona pareix assistida per altres dones. El dolor és insoportable i quan el nen ha nascut perd el coneixement. Una de les dones agafa la pedra que abans ha llençat Pa i la clava fort contra el terra. El cordó que unia mare i fill ha quedat trencat.

A fora plourà durant setmanes encara i, Pa i els seus només podran mirar la paret i desitjar que la caçera torni a ser bona.
 
Una altra iniciativa de Relats Conjunts 

 

[@more@]

Quant a annatarambana

Una mestra que va amunt i avall per la vida, intentant ensenyar, malgrat li queda molt per aprendre!
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

15 comentaris a l'entrada: Pintures Rupestres

  1. Jordi diu:

    Sembla ben bé que hi eres… no oi?

  2. La vida era dura en aquell antonses, però com a mínim els homes primitius no havien de suportar els inconvenients de l’aironfix! 😛

    Bon relat!

  3. millu diu:

    Com si haguès estat tret de “En busca del fuego”. Molt i molt ben descrit! Felicitats!

  4. iruNa diu:

    Ostres, quants cops de pedra!! ai senyor… sort que hem evolucionat una mica des de llavors… o potser no? Potser sóm més subtils en les formes però igual de primitius…
    M’ha agradat molt el post, està molt ben ambientat!!

  5. Jo Mateixa diu:

    Ostres, quina vida més dura tenien aquesta gent, no???

    Em pensava que amb la pedra l’hi fotrien el copet al cul al nen un cop nascut 😛

    Molt bon relat bonica, m’ha agradat molt!!!!!

  6. Anna diu:

    pobres, si amb tres dies ja es tiren pedres, no vull ni pensar com acabaran amb les setmanes de pluja que els queden!

  7. Alepsi diu:

    M’encanta que el paio rigui quan li tiren una pedra al cap… quina desgràcia haver perdut el sentit de l’humor, tu….

    xDDDD

  8. Clint diu:

    No em quadra que no s’hi tornès el col.lega…ja hi havia pacifistes llavors?

  9. Roi diu:

    Paraula del dia: monzons

  10. XeXu diu:

    M’ha agradat molt, recrees molt bé l’ambient dins de la cova, trobo. La vida en aquella època no devia ser gens diferent de com l’expliques. Molt bo Tarambana!

  11. Pd40 diu:

    T’ha quedat molt bé. Realment com si hi fossis. Felicitats, Anna!

  12. Molt i molt bé Tarambana…
    És molt bo.
    ;¬)**

  13. Mon diu:

    m’has fet viure’l , m’agradat gracies pel relat

  14. Mireia diu:

    Curt i concís… molt bo!

  15. roser diu:

    Osti, Anna, jo també m’esperava un pedregot al cap del nen, quin sustuuuuu! Ras i curt, real com la vida mateixa! Jo també l’he fet!

Els comentaris estan tancats.