Les ales de la papallona

Sabeu que em passa?

Que sóc una idealista romàntica.

Amb 28 anys crec en la gent i crec que podem canviar el món. Si d'acord a petita escala, però el podem canviar.

[@more@]

Crec que un somriure i un Bon  Dia a la fornera amargada farà que aquesta somrigui al client solitari i aquest al seu torn somriurà a la companya de feina, que somriurà a la veïna esquizofrènica que somriurà al fill adolescent que somriurà a la profe de repàs que somriurà al noi del caixer del super que li va al darrere que somriurà a la velleta vídua del tercer segona que podrà anar a dormir pensant que al cap i a la fi, el jovent no està pas tan malament.

Sí, sóc una utòpica inconformista que segurament es dóna massa auto-importància. Però i què? Sincerament és millor aixecar-se pensant això, encara que sigui mentida, que amb el cap cot perquè no som res més que unes formigues obreres.

I, no som res; diuen.

Doncs jo crec que ho som tot. Podem ser-ho tot.

Sí, hi ha dies que t'agradaria no ser ningú però aquests són els dies que no valen la pena. Els dies per guardar i fer un post melancolic d'autocomplaença i perquè et regalin els somriures que tu no has pogut oferir. Està bé tenir dies d'aquests. Perquè l'endemà sempre és millor. I, si estàs pitjor és que has d'acabar la introspectiva personal cap al teu jo interior!

Podem canviar el món i no ho creiem, o no ho volem creure. Enlloc d'esperar i esperar, per què no som nosaltres qui batem les ales de la papallona? Volem. Volem ben amunt i regalem sonriures. I si només ens surten llàgrimes, perquè el dia és de merda, pensem que avui i només avui ens toca a nosaltres rebre enlloc de donar.

I, després d'aquest post tan optimista de bufetada gairebé, dir-vos que el meu dia ha començat pessímament, ha començat a millorar cap a dos quarts d'onze, a tornat a empitjorar fins la 1 i ha fet una punta d'histerisme cap allà a tres quarts de 5 quan m'hagués menjat la mestra de P5 que deu ser de les més inèptes que he vist en tota la meva vida. Però i què? Que no és bonica la vida?

Quant a annatarambana

Una mestra que va amunt i avall per la vida, intentant ensenyar, malgrat li queda molt per aprendre!
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

11 comentaris a l'entrada: Les ales de la papallona

  1. mafalda diu:

    I tant que sí, guapa!
    Ah! I no estàs sola, jo també sóc una romanticona idealista que creu que el seu somriure i bon dia poden cambiar el món.

  2. DooMMasteR diu:

    Molt bon dia, Tarambana! 😀

  3. denea diu:

    be…sembla que no ets la única idealista romàntica que hi ha al món. Jo penso com tu, i crec que tens tota la raó del món. I crec que tenir un dia de llàgrimes, caure i tornar-se a aixecar és molt sa.
    M’ha anat de perles aquest post, he passat uns dies tristona…però ara torno a pujar i llegint el que escrius m’adono que tens tota la raó del món. Paciència amb aquesta professora…d’ineptes en el món de l’educació (i en tots els altres…) n’hi ha uns quants…
    però la vida és meravellosa!!si senyora!

  4. Un dia d’aquests el te tothom, i per això aquí et deixo un:

    Bon día! 😀

  5. Roi diu:

    Tarambana!
    una vegada més, als teus peus!

  6. Modgi diu:

    Tarambana, 1dia un ésser misteriós de cap gros i aplanat em va veure afligit, i llavors, treient-se el dit del nas, em digué:

    “La vida és molt maca, però l’has d’aprofitar perquè qualsevol dia se t’emporta un cotxe i ja no ho expliques”

    A que ja estàs més animada?

  7. Jordi diu:

    Bona nit 🙂
    Que també val que t’envïn a dormir amb un somriure no?

  8. Una papallona bat les ales a la catosfera i la velleta vídua del tercer segona se’n va feliç a dormir!

    (i els lector d’aquest bloc somriuen i pensen: uau, quin post!)

  9. Dessmond diu:

    Està clar que vas anar a sentir en Mas. És això el que et passa. Haver-ho de reconèixer és dur. Jo t’entenc. No passa res. Ja t’ho acceptaran. Ah, deixa la mestra aquesta, que és una inepta absoluta.

  10. Alepsi diu:

    M’encanta aquest text, Anna, de debó. Me’l guardo per anar-lo llegint… me’l llegiré els dies de merda… a veure si m’alegren, o si més no, a veure si em fan adonar que aquell dia em toca rebre a mi…

  11. Ningú dóna si no sap que rebrà amb certa seguretat. ara el món funciona així. Fins i tot els sentiments s’han comercialitzat, per dir-ho d’alguna manera.

Els comentaris estan tancats.