Soroll!

La normalitat es medeix segons la rutina.

Així doncs, per uns alumnes de primer sóc una neuroestènica.

[@more@]

Alumnes de primer, classe d'anglès, jo fent classe. En algun moment el "feed-back" (m'encanta el llenguatge IN de la reforma educativa, ja passada de moda, per cert), doncs això… que en algun moment el "feed-back" se m'escapa de les mans i la classe es converteix en un orgue de gats. No passa sovint però passa, sobretot passa en aquest primer on la mestra (…) M'acabo de carregar tot un paràgraf… Bé, deixe-m'ho amb "on la mestra"

Doncs bé, el "feed-back" se'n va a prendre pel sac, els nens i nenes s'esveren i jo que ja passo d'enfadar-me de veritat pels puestos, que això cansa molt, m'enfado una mica de mentida i prenc la meva posició de "estic enfadadíssima":

Cara seriosa, silenci absolut i (atenció ) agafo la cadira de la mestra, la trec de darrere la taula, la posa al costat de la taula, perquè em puguin veure bé, creuo cames, creuo braços i miro el terra. I, sobretot no tinc cap pressa.

La cadira és infalible. Gairebé mai m'assec per tant quan ho faig, alguna cosa passa. Però sobretot és aquesta actitud de silenci, de negar-los l'atenció que ells, en el fons reclamen. De no intervenir, de "desapareixer" de l'escenari i quedar en segin pla.

Al cap de poc, no falla:

"Calleu tots! Ja sabeu que l'Anna Tarambana no suporta el soroll!"

Si no fos perquè no val la pena, els hagués fotut un sermó sobre que el fet no està en la meva tolerància al "soroll" i xivarri, sinó en un mínim de silenci, educació i respecte pel torn de paraula. Però sincerament, en aquell moment no em veia capaç de fer-ho sense deixar com un drap brut a la tutora. 

La feina dels especialistes pot ser molt fàcil o difícil. Sovint depen de la feina que fan els tutors a l'aula.  



Quant a annatarambana

Una mestra que va amunt i avall per la vida, intentant ensenyar, malgrat li queda molt per aprendre!
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

11 comentaris a l'entrada: Soroll!

  1. Finestreta diu:

    Jajajajaja. m’has recordat a ma germana, que també és mestra, i la m’explica sempre les seves peripècies per fer-se la super-enfadada i mentrestant provar que no se li escapi el riure!!!

  2. Finestreta, és que enfadar-se de mentida és molt dur, eh? Però aquesta vegada estava una mica “mosca” de veritat!

  3. Yeral diu:

    Jo hagués dit “could you please shut the fuck up, stupid pupils??”: i tan amics…
    Jeje… Fas bé. Deus ser una bona mestra… O ets en tot?? ;))
    Abraçades broquil·lianes…

  4. Vier diu:

    Heheh, això és una bona lliçó de mà dreta. Bravo!

  5. Si que és dur enfadar-se de mentida… però veure com reaccionen els nens en quant fas alguna cosa que només fas quan estas mosca.

    Salut!

  6. DooMMasteR diu:

    M’ho imagino i em ve el riure 😀

    Que complicada és la teva feina!

  7. Alepsi diu:

    Ignorar-los una estoneta és el millor per a que se n’adonin que estàs allà… sovint més val respondre amb silenci als crits.
    [Un dia podries provar d’anar amb la disfressa de súper heroïna de pa sucat amb oli… xDD]

  8. Wallla! he tingut professores així!! que es queden mirant, en silenci i amb cara de males puces, esperant que els nens s’adonin del seu cabreig intern.

  9. Mikel diu:

    aixo es l´erotica del poder? 😉

  10. No podria pas ser mestra jo, amb el que expliques m’han vingut unes ganes de passar l’ametralladora…

  11. Lluna Nova diu:

    Em sento identificada, sóc educadora d’escola bressol i de vegades els nens fan entremaliadures i t’has d’aguantar les ganes de riure i fer veure que estas molt seria i enfadada. Llavors només mirant-los amb aquella cara, sense paraules ni gestos la cosa es va calmant.
    La diferència es que els meus marrecs quan veuen que em poso seria venen corrents cap a mi i m’abracen i em fan la pilota perquè se’m passi i els canti alguna cancó.

Els comentaris estan tancats.