Us vull mirar. A la nit vull sortir de la tela i passejar-me entre vosaltres com un Pinotxo de pintura.
Però em quedo aquí assegut, quiet tot el dia a la cadira, al costat dels cistells apilats que em miro, prop del paller.
Em van robar un trosset d'ànima i ara tot el què queda de mi és tela i oli i aquests ulls que us volen mirar i cridar: Mireu-me! Sóc viu! No sóc una figura plana! No sóc ningú!
Però passeu cada dia davant meu, centenars, milers de vosalatres amb ulls cansats d'aquarel·la, oli i clar-obscur i no us adoneu que si pogués saltaria del quadre. Un dia en silenci, sense que ningú em veiés, amb un peu sobre la cadira atrotinada agafaria impuls i agafat al marc daurat saltaria i fugiria, corrent cap a camps de blat pentinats pel vent i cels rogens.
Un dia fugiré. Un dia.
[@more@]
Uau, és un quadre super expressiu, i l’efecte de 3 dimensions està molt molt ben aconseguit, i això que el veig en pantalla, en directe deu ser molt millor!
Un altre Pinotxo que buscarà una fada que el converteixi en un nen de debó.
Bon relat.
Pobre xaval, que algú li estiri un braç a veure si el traiem d’aquí, que fa peneta. Bona proposta, noia.
Síii, que surti, que marxi! jo també vull que s’escapi!
Que fugi, que fugi!
Que fa molta por!
Jo també voto que s’escapi. Fes la segona part, Anna, volem saber com li ha anat!
M’agrada el sentit que li has donat, no sé si és el que pretenies, però m’has fet pensar en totes les vegades que jo voldria escapar-me de la meva realitat… posar un peu a sobre de la meva cadira atrotinada…. i fer-me veure
Bonic i suggerent! M’agrada, de vegades jo també ho diria..
Estic veient aquest nen per tot arreu i, amb aquests ulls, em fa por.
Jo si me’l trobés pel carrer també fugiria! A mi també em fa por…
Molt bon relat, Tarambana!!
Fantàstic ! Venen ganes de fugir!
Jo també vull que surti, tot i que potser es fustri una mica amb tanta gent que porta el seu marc daurat a sobre.
Salut!
Sí, que marxi ja… que fa por el nanu en aquesta postura… Va marxa jaaaa! Algun dia no! Jaaaa!
Perquè tenim la mania de fer-lo presoner, pobret noi jeje M’agrada el teu escrit!
Bona personificació del noi pintat que s’expressa perquè vol ésser però no pot fer-hi res més enllà de desitjar fugir d’on és. M’ha fet pena i tot, el noi, aquí impotent :p
Salutacions!
Si, va Tarambana, la continuació…
Ara igual estic fent el ridi perquè fa dies que no passo i igual ja l’has feta…!!!
Gran relat, nina… Petonet ;¬)*